Estic a la banyera amb la meva filla de vuit mesos una tarda de principis d’estiu. Encara no gateja però té plena mobilitat en el medi aquàtic. Ens hem banyat juntes desenes de vegades, tot i així no ha estat fins avui que s’ha llençat a explorar-ho. Jo no sóc conscient del que està apunt de passar, ni tan sols m’ho he plantejat mai.
De sobte avança cap a mi i en mil·lèsimes de segon comprenc que ve decidida a investigar el meu pubis. El temps sembla aturar-se, no per la lentitud esperable d’una bola encuriosida recent aterrada a la Terra, sinó perquè el pànic s’apodera de mi. El primer impuls que envaeix tot el meu cos és apartar-la, desviar la seva ruta amb alguna maniobra improvisada evitant a tota costa que accedeixi a la meva vulva i vomitar un explosiu “Però què fas?!”. Em sorprenc amb aquesta reacció visceral a punt de manifestar-se tan antagònica a la persona que creia ser.
Aquesta petita història es repeteix amb múltiples variables: enlloc d’una vulva hi ha el penis del pare, o un nen de dos anys que explica a la seva mare les divertides i plaents formes per les que transita el seu penis (amb paraules entranyables com “s’ha posat contenta”, “està grossa”…), o una nena de cinc anys que es frega alegrement a sobre un coixí a la llar d’infants, o un grupet de nens i nenes d’uns tres anys meravellant-se per les formes i sensacions dels seus cossos nus, o un lactant que té una erecció mentres pren el pit.
El que uneix totes aquestes situacions no és altra cosa que el xoc d’un adult amb l’expressió d’una sexualitat que no concebia en un infant i davant la qual, en el cas de que n’hagués estat coneixedor, no s’hagués esperat reaccionar d’una manera tan visceral, emocional i, en alguns casos, paralitzant.
Darrera aquestes caricaturesques reaccions hi ha molts adults que no vam experimentar aquestes vivències perquè els nostres pares les reprimien. També hi som els que vam explorar la nostra sexualitat d’amagades o amb un fort sentiment de culpa. Als que cal afegir els professionals que no vam rebre cap formació al respecte, fet que ens predisposa a pensar que la sexualitat apareix a la pubertat en lloc de que és inherent a l’ésser humà sent les seves manifestacions les que varien al llarg de la vida.
Per l’altra banda, hi ha una sexualitat que, des de que moltes famílies hem deixat de reprimir el contacte amb els genitals, s’està expressant en aquesta etapa com no ho havia fet en les darreres generacions. Tanmateix, el model repressiu dels nostres ancestres apareix en les nostres reaccions automàtiques i la majoria ens sentim ben perduts, no tenim coneixements sobre el tema, no sabem què se suposa que experimenten els infants ni com acompanyar-ho.
Els infants ens estan ensenyant a viure una sexualitat innocent i espontània, lliure de culpa i repressió. Aprendre a acompanyar-los passa per obrir-nos al canvi revisant què és per nosaltres la sexualitat i com la vivim. T’atreveixes?
Article publicat al setmanari La Directa