Hi ha òrgans del cos de la dona que en la nostra societat no existeixen durant la infància. Des de que naixem els nostres pares nombren el nostre nas, cor, braços, estómac, melic, cul i, amb menys freqüència, també la nostra vulva, però en poques famílies s’ha fet el mateix amb el clítoris, els llavis, la uretra, la vagina, l’úter o els ovaris. Tampoc les dones properes ens han mostrat aquestes parts del cos ni ens han animat a conèixer-les ni a valorar-les. Durant la infància són òrgans que simplement no existeixen.
Tot plegat resulta bastant estrany, perquè les nenes petites senten plenament aquests òrgans ja que quan neixen no hi ha cap barrera cultural que obstrueixi la seva comunicació amb totes les parts del seu cos. Senten el pessigolleig que es desperta en els seu clítoris, llavis i entrada de la vagina quan es netegen la vulva a la dutxa, quan pugen a una bici, quan es freguen amb el coixí o quan s’acaricien aquesta zona. Senten com l’úter els palpita plaentment quan trepen per cordes, arbres i porteries, quan fan abdominals a la classe d’educació física, quan ballen o balancegen la pelvis.
Però aquesta connexió es va taponant amb les mirades de desaprovació dels adults i amb models materns que obvien aquestes parts del cos i les sensacions que n’emanen. I els òrgans sexuals van desapareixent en el silenci fins que es dilueixen en paraules generals com vulva (pels òrgans sexuals externs) o panxa (pels òrgans sexuals interns), al millor estil de la neollengua d’Orwell: el que no forma part de la llengua no pot ser pensat ni sentit, simplement deixa d’existir.
En algun moment de la infància o en plena pubertat sentirem nombrar-los per primera vegada. Potser ens donaran una classe magistral de biologia ben allunyada de la nostra realitat sobre els òrgans que tenen a veure amb la reproducció. Potser sentirem algun altre òrgan en boca d’algun company o companya que bromeja amb paraules prohibides sense saber ben bé què volen dir.
I a partir d’aquesta pobra primera vegada, començarem a refer el mapa del nostre cos, sense poder arribar a recuperar mai tots aquells anys de silenci i quedant marcades per sempre en la relació que mantindrem amb els nostres òrgans sexuals. Per això tantes dones modernes i alliberades encara no sabem quasi res sobre alguns dels principals òrgans sexuals i els seus fluids (com l’úter i la menstruació, el coll de l’úter i el fluix vaginal o la glàndula d’Skenne i l’ejaculació femenina) i seguim patint un bloqueig amb el nostre potencial intuïtiu, de sentir plaer i de volar a d’altres estats de consciència, que ens manté sumides en el desconeixement, la por i l’enuig amb parts essencials de nosaltres mateixes.
Article publicat al setmanari La Directa