La mar es balanceja en un ball etern d’obertura i recolliment.
S’expandeix cap a la platja, mostrant-se, barrejant-se amb el món exterior, obrint-se a noves aventures, deixant-se acariciar pel sol, jugant amb l’escuma, abraçant tot el que troba al seu pas: petxines, castells de sorra, simpàtics ermitans, roques.
S’entrega al món. Arriba a un punt de màxima obertura que dura uns instants, uns instants de plenitud, per retirar-se seguidament mar endins, de vegades subtilment i suau, d’altres amb brutalitat, però sempre puntual.
Es fica cap endins, cap a la foscor de les profunditats, atreta per una força molt potent contra la que no pot lluitar. Es deixa portar per corrents i remolins que la guien cap al retrobament amb ella mateixa, cap endins, cap al fons. I en aquest estat abraça tot el que viu dins seu: algues ballarines, peixos de colors, coralls, taurons, vaixells enfonsats i escombraries vàries.
De nou s’entrega, aquest cop a ella mateixa. I un moment més tard torna a deixar-se portar cap enfora, cap a la llum i el moviment, cap als altres, cap a l’aventura. I s’expandeix totalment, sense por a deixar de ser ella mateixa perquè sap que després retrocedirà altra vegada cap endins, a escoltar-se, a recuperar la seva essència, a cercar en el seu interior qui és realment. Sense por, perquè sap que tan sols és un estat transitori que la nodreix i li dóna l’energia necessària per entregar-se als altres.
I de nou cap enfora i cap endins. Cap enfora i cap endins. Cap enfora, cap endins. Enfora, endins. Enfora, endins. El ball de la mar. El ball de tots els cicles. El ball del cicle menstrual.